20.12.08

La calaixera de la taula del pintor



Calaixera de la taula que l'amic Josep Madaula tenia al seu estudi del carrer Fèlix Amat de Sabadell.

17.11.08

16.11.08

Les xancles de Cal Bufa



M'agraden les xancles de Cal Bufa.
N'he tingut un munt.
Mai n'he trobat unes altres de més còmodes.

11.9.08

La butaca de capçalera



Durant molt de temps aquesta butaca va ser part important del meu món. En ella feia de tot: llegir, escriure, sopar, veure la tele, escoltar música, migdiades, plorar, parlar sol.

30.8.08

Salvador salvat




El Josep va recollir aquest crucifix d'un contenidor d'escombraries, el va repintar una mica, i me'l va donar per si el volia fotografiar. Encara el conservo a les golfes de casa.

8.8.08

6.8.08

3.8.08

Poesia rasa



Pensant en Joan Brossa, Barcelona 1919-1998, poeta.

14.7.08

Les porta blanques



Quan jo era adolescent, sempre les portaven blanques. Si més no, això és el que dèiem, quan un amic ens preguntava si els hi havíem vist.

3.7.08

21.6.08

15.6.08

Jazz Band 01



Estimo el jazz i els instruments que el fan possible, especialment la verra.

10.5.08

7.5.08

1.5.08

Els primers jessamins



Tota la vida havia somiat tenir un pati amb gessamins. Finalment ho he aconseguit. En aquest sentit, penso que sóc un home realitzat.

27.4.08

La cicatriu



Per la cicatriu sabem on va ser la ferida i el dolor que vam sentir, i estem condemnats de per vida a ser incapaços d’oblidar què o qui ens la va infligir.

15.4.08

Cadira de noses



Aquesta fotografia era el regal de noces per a un bon amic que, per algun motiu, mai vaig arribar a lliurar-li. El seu divorci va ser un calvari, una nosa immensa i llefiscosa, com gairebé tots. Aleshores vaig decidir canviar-li el títol. Encara no l'hi he regalada.

9.4.08

5.4.08

28.3.08

Confidències



El peu li comenta a la mà, la tranquil·litat que li dóna saber que, arribat el moment, ella li tallarà curosament les ungles. I la mà li confessa al peu, quant afortunada se sent de saber que ell la durà a cercar les tisores, per poder-les-hi tallar.

25.3.08

La reixa del balcó de Fèlix Amat



Era la reixa del balcó de la casa en la qual vivien
el Josep i la Ramona en la dècada des vuitantes.
Ja no existeix.
Algú va enderrocar la casa i han fet pisos.
Era una reixa meravellosa,
forjada a mà a finals del segle XIX.

19.3.08

Bestiari 01



Forma part d'una sèrie dedicada al tracte vexatori que es profereix als animals, fins i tot en nom de la ciència, la pedagogia, la cultura o la tradició.

17.3.08

Després del darrer sopar



Quan les coses no van bé, sempre hi ha algú que paga els plats trencats, independentment que la vaixella sigui o no sigui seva.

14.3.08

El petó



Si és veritat, com es sol dir, que hi ha dos tipus de família: la trobada en néixer i la triada en créixer, la Ramona i el Josep, per tria mútua i voluntat compartida, formen part de la meva família.

9.3.08

Inici de canvi



Crec que tot canvi, sigui quin sigui, necessita una bona dosi d'higiene prèvia.

28.2.08

El jardí de l'Anna



L'Anna estima el món vegetal. Té una facilitat innata per comunicar-se amb les plantes. I això es fa palès al jardí de casa, al seu jardí.

21.2.08

Cercle 01, Cercle 02, ...





..., o de quan fotografio allò
que resta als plats que l’Anna usa
per barrejar els pigments.

13.2.08

6.2.08

5.2.08

AnnAntòniu



Aquest volia ser un retrat de l'Anna i l'Antòniu,
i va acabar sent un retrat de l'Antòniu i l'Anna.

30.1.08

Blanc d'inici

Tal com et vaig mig avançar per telèfon, m’han convidat a confeccionar un "diari de nàufrag", una mena de quadern de bitàcola, que descrigui el conjunt d’emocions que conformen el meu procés de treball.


T’adjunto un esborrany gairebé definitiu del que he estat capaç de fer fins ara, amb la intenció que em donis la teva opinió més objectiva.


No recordo haver escrit mai sobre el meu treball. Parlar, molt amb molt poques persones, però escriure, mai, potser per timidesa o inseguretat, o potser perquè sempre he concedit a l’emoció la llibertat que no he pogut concedir a la raó, motiu pel qual, quan m’és possible, intento fer allò que m’estimo sense massa premeditació ni inhibicions, sense teoritzar en excés però sense presses, i m’estimo molt la paraula i la fotografia.


Hi ha un parell de poemes escrits ja fa temps, que he volgut utilitzar com a pròleg/ideari d’aquest quadern o diari.


El primer diu ...


Vull pensar que el blanc
sempre és el color d’inici
i, com tot inici,
em sedueix i em fa por.


La seducció d’allò verge,
i la por d’allò buit.


Perquè tota cosa verge
pot ser fecunda i fèrtil,
però tota cosa buida
acostuma a ser erma.


… i el segon ...


Si em veus romandre
quiet, sobre una idea,
mirant la vida,
no em rebutgis.
El pont
no deixa de ser útil,
per ser estàtic
i mirar el riu.


No puc ni vull deslligar la meva vida sensitiva d’ambdues eines, de la paraula i la fotografia, i és per això que em costaria fer un "diari de nàufrag" basat estrictament en el meu procés de treball "a seques", sense involucrar en ell el meu propi procés vital, el meu dia a dia; el de quan treballo i el de quan simplement visc, barallant-me amb els bancs, prenent-me una cervesa, parlant amb els meus gats o mirant les mussaranyes.


Quan treballo, ho faig en funció del meu estat d’ànim del moment; exultant o depressiu, serè o desassossegat, comunicatiu o inaccessible, i no m’imposo cap disciplina, excepte la que demana l’aplicació de la tècnica mínima imprescindible, i no sempre.


Ara no sabria dir si per escriure aquell poema vaig recórrer al diccionari de sinònims, o si per fer aquella fotografia vaig utilitzar una o altra òptica en concret.


Aquests conceptes, i no ho dic per esnobisme, s’esvaeixen quan rellegeixo o remiro els treballs. Crec que ells en si mateixos ja s’expliquen, a favor o en contra meu.


El que està clar és que em seria difícil parlar de les “ballarines” sense pensar en l’entranyable Ona, amiga, ballarina i coreògrafa, neta i perseverant com poques.





I del despertador de la Irene, sense recordar-me de l’estimada Rita, que un maleït Hodgkin li va deixar els “temps aturats” per sempre, excepte en el cor d’aquells que la vàrem conèixer.





O de quan tu i jo parlàvem de la importància d’estar o no estar ben arrelat, i de les virtuts i els inconvenients de ser o sentir-se fill únic, malgrat tenir o no tenir germans.


“Arrelats a l’aire” va ser el cartell reivindicatiu d’aquelles reflexions.





Això em recorda els finals d’estiu al porxo de la casa d’Ullastrell.
“Aigua de llimona” al capvespre.
Mosquits, cafès i copes, per la nit, ben sopats.
Ressopó selecte, amb poemes d’en Brossa, més cafès i copes, utopies vàries i projectes ajornats.
Matinades de ressaca tendra i mal de testa.
I “els préssecs de l’Eva” a mig matí, per collir les cendres i enlairar la cresta.







Stoltzman, Satie i Kurt Weill varen presidir les sessions dels “piano 1”, “piano 2” i “piano 3” al pis de la Clara.
Saps què se n’ha fet de la seva vida ?.









La Clara pertany al temps en el qual no ens calien massa paraules per escriure un “poema d’amor”, o, si més no, del miratge de l’amor.
El temps de les priceses blanques.






Quanta “princesa blanca de pell trista” haurem conegut en el decurs d’allò que tu anomenes "l’intermedi" ?


D’aquests temps també hi ha una fotografia, i un poema que diu ...


Avui ja no vull
llunes tristes de pell blanca,
ni princeses blanques de pell trista.
Avui ja no vull
camins de cotó blancs com el sucre,
ni cossos de sucre blancs com el cotó.
Avui ja no vull
victòries fantasioses,
ni fantasies victorioses.
Avui ja no vull
viure per viure.
Avui tan sols vull viure.





Hi ha un altre poema que em remet a “petjades”.
Tots en deixem, tu ja ho saps.


Diu així ...


Quan caminem
deixem petjades.
Unes,
profundes.
Altres,
més lleus.
Unes altres,
gairebé imperceptibles.
Quan caminem
deixem petjades.





“Nòmades” i “mà d’obra” encara són assignatures pendents. Assignatures que no dubto d’aprovar qualsevol setembre,







malgrat saber que el “temps no torna enrere” i que “la vida no espera”.







Bé, sé que quan lliuri aquest quadern als seus destinataris, seguiré cercant el “retrat en blanc i negre” del que tant t’he parlat i que encara no he aconseguit trobar.




Si tens un forat fes-me arribar quatre lletres.
T’ho agrairé de tot cor com sempre.
Petons a la tribu.