T’adjunto un esborrany gairebé definitiu del que he estat capaç de fer fins ara, amb la intenció que em donis la teva opinió més objectiva.
No recordo haver escrit mai sobre el meu treball. Parlar, molt amb molt poques persones, però escriure, mai, potser per timidesa o inseguretat, o potser perquè sempre he concedit a l’emoció la llibertat que no he pogut concedir a la raó, motiu pel qual, quan m’és possible, intento fer allò que m’estimo sense massa premeditació ni inhibicions, sense teoritzar en excés però sense presses, i m’estimo molt la paraula i la fotografia.
Hi ha un parell de poemes escrits ja fa temps, que he volgut utilitzar com a pròleg/ideari d’aquest quadern o diari.
El primer diu ...
Vull pensar que el blanc
sempre és el color d’inici
i, com tot inici,
em sedueix i em fa por.
La seducció d’allò verge,
i la por d’allò buit.
Perquè tota cosa verge
pot ser fecunda i fèrtil,
però tota cosa buida
acostuma a ser erma.
… i el segon ...
Si em veus romandre
quiet, sobre una idea,
mirant la vida,
no em rebutgis.
El pont
no deixa de ser útil,
per ser estàtic
i mirar el riu.
No puc ni vull deslligar la meva vida sensitiva d’ambdues eines, de la paraula i la fotografia, i és per això que em costaria fer un "diari de nàufrag" basat estrictament en el meu procés de treball "a seques", sense involucrar en ell el meu propi procés vital, el meu dia a dia; el de quan treballo i el de quan simplement visc, barallant-me amb els bancs, prenent-me una cervesa, parlant amb els meus gats o mirant les mussaranyes.
Quan treballo, ho faig en funció del meu estat d’ànim del moment; exultant o depressiu, serè o desassossegat, comunicatiu o inaccessible, i no m’imposo cap disciplina, excepte la que demana l’aplicació de la tècnica mínima imprescindible, i no sempre.
Ara no sabria dir si per escriure aquell poema vaig recórrer al diccionari de sinònims, o si per fer aquella fotografia vaig utilitzar una o altra òptica en concret.
Aquests conceptes, i no ho dic per esnobisme, s’esvaeixen quan rellegeixo o remiro els treballs. Crec que ells en si mateixos ja s’expliquen, a favor o en contra meu.
El que està clar és que em seria difícil parlar de les “ballarines” sense pensar en l’entranyable Ona, amiga, ballarina i coreògrafa, neta i perseverant com poques.
I del despertador de la Irene, sense recordar-me de l’estimada Rita, que un maleït Hodgkin li va deixar els “temps aturats” per sempre, excepte en el cor d’aquells que la vàrem conèixer.
O de quan tu i jo parlàvem de la importància d’estar o no estar ben arrelat, i de les virtuts i els inconvenients de ser o sentir-se fill únic, malgrat tenir o no tenir germans.
“Arrelats a l’aire” va ser el cartell reivindicatiu d’aquelles reflexions.
Això em recorda els finals d’estiu al porxo de la casa d’Ullastrell.
“Aigua de llimona” al capvespre.
Mosquits, cafès i copes, per la nit, ben sopats.
Ressopó selecte, amb poemes d’en Brossa, més cafès i copes, utopies vàries i projectes ajornats.
Matinades de ressaca tendra i mal de testa.
I “els préssecs de l’Eva” a mig matí, per collir les cendres i enlairar la cresta.
Stoltzman, Satie i Kurt Weill varen presidir les sessions dels “piano 1”, “piano 2” i “piano 3” al pis de la Clara.
Saps què se n’ha fet de la seva vida ?.
La Clara pertany al temps en el qual no ens calien massa paraules per escriure un “poema d’amor”, o, si més no, del miratge de l’amor.
El temps de les priceses blanques.
Quanta “princesa blanca de pell trista” haurem conegut en el decurs d’allò que tu anomenes "l’intermedi" ?
D’aquests temps també hi ha una fotografia, i un poema que diu ...
Avui ja no vull
llunes tristes de pell blanca,
ni princeses blanques de pell trista.
Avui ja no vull
camins de cotó blancs com el sucre,
ni cossos de sucre blancs com el cotó.
Avui ja no vull
victòries fantasioses,
ni fantasies victorioses.
Avui ja no vull
viure per viure.
Avui tan sols vull viure.
Hi ha un altre poema que em remet a “petjades”.
Tots en deixem, tu ja ho saps.
Diu així ...
Quan caminem
deixem petjades.
Unes,
profundes.
Altres,
més lleus.
Unes altres,
gairebé imperceptibles.
Quan caminem
deixem petjades.
“Nòmades” i “mà d’obra” encara són assignatures pendents. Assignatures que no dubto d’aprovar qualsevol setembre,
malgrat saber que el “temps no torna enrere” i que “la vida no espera”.
Bé, sé que quan lliuri aquest quadern als seus destinataris, seguiré cercant el “retrat en blanc i negre” del que tant t’he parlat i que encara no he aconseguit trobar.
Si tens un forat fes-me arribar quatre lletres.
T’ho agrairé de tot cor com sempre.
Petons a la tribu.