Per la cicatriu sabem on va ser la ferida i el dolor que vam sentir, i estem condemnats de per vida a ser incapaços d’oblidar què o qui ens la va infligir.
Aquesta fotografia era el regal de noces per a un bon amic que, per algun motiu, mai vaig arribar a lliurar-li. El seu divorci va ser un calvari, una nosa immensa i llefiscosa, com gairebé tots. Aleshores vaig decidir canviar-li el títol. Encara no l'hi he regalada.
El peu li comenta a la mà, la tranquil·litat que li dóna saber que, arribat el moment, ella li tallarà curosament les ungles. I la mà li confessa al peu, quant afortunada se sent de saber que ell la durà a cercar les tisores, per poder-les-hi tallar.
Era la reixa del balcó de la casa en la qual vivien
el Josep i la Ramona en la dècada des vuitantes.
Ja no existeix.
Algú va enderrocar la casa i han fet pisos.
Era una reixa meravellosa,
forjada a mà a finals del segle XIX.
Forma part d'una sèrie dedicada al tracte vexatori que es profereix als animals, fins i tot en nom de la ciència, la pedagogia, la cultura o la tradició.